PISOS TUTELATS
Un cop els joves estrangers arriben al país se'ls distribueix en CRAES, centres on es vetlla per la seva protecció i educació. Els joves conviuen entre totes les edats, des de nadons fins a nois i noies de divuit anys, són centres on els educadors juguen un paper semblant al del pare i la mare, hi estan molt presents i intenten transmetre empatia i il·lusió.
Si des dels CRAES i CREIS (centres tancats) se'ls avalua i es considera que els nois i noies han fet un bon desenvolupament del seu procés se'ls dona l'oportunitat d'anar als centres d'autonomia.
Aquí és on es fa el traspàs a centres d'autonomia, dirigits per la DGAIA però coordinats per diferents associacions, com el CFP (Centre de Formació i Prevenció de Mataró)
Font d'informació: entrevista Sanae (educadora dels hàbitats 5 i 6)
ENS SITUEM AL CARRER PASQUAL MADOZ, 28-30 (HÀBITAT 5 I 6) centres d'autonomia coordinats pel CFP
En Kemo, en Pathe, en Silamaka i el Malam viuen conjuntament amb 6 nois més als hàbitats 5 i 6. Durant el dia dos educadors estan pendents dels nois, a la nit fan canvi de torn i el mateix als caps de setmana. En total 7 educadors estan pendents dels 10 nois. Els pisos d'autonomia tenen com a objectiu dotar als nois d'eines perquè la marxa del pis sigui exitosa i estiguin totalment preparats per enfrontar-se a la societat com a individus totalment independents i autònoms.
L'entrada a aquest tipus de pis està regit per unes condicions i perfils, no hi entra qualsevol jove. Des de la DGAIA es marquen unes condicions personals, com l'interès per millorar, esforçar-se i per superar-se. És important que els nois tinguin interès per la convivència i el respecte mutu. En concreta a Mataró els nois tenen entre 16 i 18 anys (edats similars a la meva). Als 18 no és necessària la marxa del noi, ja que si té un compromís ferm amb les normes de l'associació, participa en les activitats proposades i compleix totes les condicions la DGAIA i el CFP intenten continuar ajudant al noi i brindar-li al noi la possible continuïtat al pis perquè tingui més estabilitat al seu procés d'adaptació.
El sistema de protecció de menors tutelats i extutelats (no només migrants) de la DGAIA proporciona un ajut d'uns 600€ aproximadament a tots aquells migrants i no migrants que han estat sota el paraigua de protecció. Un cop fan els divuit anys o una mica abans poden demanar aquest ajut sempre que compleixen unes condicions, és a dir, no poden sortir de territori en molt de temps, han d'estudiar, aprendre el català i castellà… és com l'atur, també té les seves condicions.
No poden gastar aquests diners en qualsevol cosa, ha d'haver-hi un bon ús; tot i això, un cop al mes els nois van a una tutoria on se'ls controlen totes les econòmiques i el seu ús, sempre continuant la línia educativa. En el cas que no es compleixin aquestes condicions se'ls hi talla l'ajuda.
SANAE: “Evidentment, dintre de l'autonomia que se'ls intenta donar hi ha un marc legal, com la signa d'una contracta laboral, com la preinscripció o matrícula d'un curs formatiu, visites mèdiques, no perquè sigui il·legal sinó perquè se'ls ha de fer un acompanyament. Però les rutines diàries com anar a comprar el pa, fer rentadores o demanar cita la metge de capçalera sempre se'ls hi ensenya en arribar, intentem que sigui un cop o dos fins que s'adaptin i apareguin la rutina. Un cop en aquest punt intentem deixar-los sols, perquè és el que es trobaran quan marxin dels pisos.
“Sempre intentem estar en un segon pla observant veient com s'adapten, si necessiten una correcció se'ls hi fa, perquè entenguin l'error. Per això estan les tutories també, per treballar allò amb què tenen més dificultat. Als pisos no han de pagar cap lloguer, ni menjar, ni aigua, se'ls hi fa valorar aquest ajut, perquè aprenguin el valor real dels diners, que no visquin al dia a dia i prou".
CONVIVÈNCIA
Les normes i les condicions sempre hi estan presents, però sempre hi ha nois que els hi costa entendre-les, és perquè la seva cultura, el seu origen ha marcat un codi cultural diferent del d'aquí. Quan arriben al pis els sorprèn haver de complir tantes normes, cada noi s'adapta a la seva manera, però si és veritat que hi ha joves que troben lògiques i bàsiques "clar que no robaré" "clar que no em saltaré classe" ... Però hi ha altres que ho qüestionen i és a aquells que se'ls ha d'explicar i argumentar el perquè.
Després hi ha normes implícites socialment i altres que són explícites socialment, "no cal que et digui que no vagis amb un moc a la cara" però, tot i això, sempre se'ls intenta argumentar el perquè de les coses. La llengua és un altre tema conflictiu, ja que a alguns el català els hi sembla molt difícil i no el volen estudiar, però, tot i això, se'ls intenta fer entendre que al final serà un benefici propi, que l'objectiu és que formin part d'aquesta societat s'han d'apropiar del patrimoni cultural.
SANAE: "Entre ells tenim la sort que es respecten bastant, tant en espais comuns com en els privats, això ho saben dur molt bé, però algun dia hi ha algun malentès, algun cop ha passat, que algun d'ells agafa les coses dels altres sense permís i això és una incidència. Més quan són coses d'ús personal, com les samarretes, els pantalons… a vegades hi ha algun noi que abusa de la confiança, i és aquí quan la figura educativa fa el seu paper i li ha d'explicar que això és antihigiènic, irrespectuós...”
Els nois són molt sensibles i tenen molta por, perquè han patit molt. Ells creuen que seran rebutjats abans de ser rebutjats, però això és inevitable, com que ho han patit molt, sobretot en el seu viatge d'arribada a Espanya ho tenen molt present, per tant, viuen amb aquesta por. Per ells és molt complicat llençar la mirada més enllà, per això quan veuen que una persona és desagradable amb ells o no els saluda o els parla malament o crida, creuen automàticament que és per la diferència territorial, física cultural o religiosa. Però, tot i això, se'ls ensenya a evitar situacions agressives, a marxar quan la discussió augmenta.
